UN CONDAMNÉ À MORT S'EST ÉCHAPPÉ  (1956)

(UN CONDEMNAT A MORT S'HA ESCAPAT)

Director: Robert Bresson

ROBERT BRESSON

Lyon 1943, el tinent Fontaine cau en mans dels soldats alemanys. Mentre li traslladen a la presó, intenta una evasió que fracassarà i per la qual serà castigat en una cel·la d'aïllament. 

Durant el període que roman isolat, però també quan conviu amb els altres presoners, i tot esperant la resolució del seu procés, trama un pla de fuga. Per a aquesta finalitat fabrica eines adients que facilitaran els seus desitjos. 

La posterior notícia de la seva condemna a ser afusellat, accelera els plans de Fontaine, que amb una gran dosi de sort i, prenent nota dels intents de fuga fracassats dels seus companys, evitant tot allò que li pugui impedir dur a terme l'evasió, incorporarà més eines a les ja elaborades anteriorment.

Un últim problema se li presenta: un jove desertor és introduït en la seva cel·la i, després de rumiar-ho molt, decideix incorporar-lo a la fuga. Una nit escalen el mur de la presó amb l'ajut de l'einam treballossament elaborat, i un cop s'han desfet d'un dels sentinelles, salten l'últim mur, perdent-se en la nit, darrere el fum d'un tren.

Bresson, poc amic de la retòrica, ens conta una història real amb molta concisió i, com era habitual en ell, amb actors no professionals, que ajuden a fer creïble la trama que se desenvolupa, sense comportaments viciats que perjudiquen el control del rodatge per part del director.

ORDET (1955)

LA PARAULA

DIRECTOR: Carl Theodor Dreyer

CARL THEODOR DREYER

L'acció es desenvolupa a la península de Jutlàndia, a Dinamarca. Un vell luterà, Borgen, explota una granja en companyia dels seus tres fills: Johannes, Anders i Mikkel, que està casat amb l' Inger que està embarassada. 

Un matí en Johannes fuig de casa i és trobat pels seus dos germans, gairebé transformat en Jesucrist i maleint tots els éssers humans per no escoltar-lo. Sobretot el Mikkel, que ha esdevingut ateu, la qual cosa és motiu de divergències. Aquestes mateixes diferències fan que l' Anders no es pugui casar per la negativa del seu futur sogre a donar-li la mà de la seva filla.

Els esdeveniments es precipiten. En Johannes té visions pessimistes que acaben per resultar reals. El fill de l'Inger  mort i ella no pot salvar-se. En Johannes fa un últim esforç, transmutat en Jesucrist, per ressuscitar-la, deixant una citació bíblica en forma de missatge a la finestra. 

Durant el sermó del capellà, les dues famílies es reconcilien i en Johannes insta l'Inger a aixecar-se i aquesta, després d'uns segons, obre els ulls. El seu marit retroba la fe i exclama: Una nova vida comença per a nosaltres. I l'Inger respon: Sí, la vida, la vida...

Com pot deduir-se de la sinopsi, el sentiment religiós omple tota la trama del film. No en debades, Dreyer és un director de fortes creences, com va quedar reflectit a La passió de Joana d'Arc (1928). Es pot dir que aixeca polseguera entre els ateus més immobilistes, però crec que els creients es poden sentir també molt incòmodes, atès que el personatge d'en Johannes els escruta contínuament sobre la seva fe i la seva posada en pràctica. Quant a mi, que no sóc gaire creient, la bellesa formal de la pel·lícula és el que em fascina. Les presses llargues, el moviment quasi inexistent de la càmera, allunyat dels focs d'artifici del cinema actual i, sobretot, l'escena de la ressurrecció de l'Inger, amb un pla llarg i amb la càmera apropant-se al seu cos lentament, fins que obre els ulls.

Madame de…(1953)

Director: Max Ophüls

Després de vendre les seves arracades en forma de cor, Louise (Danielle Darrieux) fingeix haver-les perdut al teatre. El seu marit, el general André de...(Charles Boyer), inicia una recerca obsesiva de les joies, des de l'edifici fins al carrer, des de la llotja fins a l'interior del carruatge i a la seva pròpia casa. Això ha provocat gairebé un escàndol, del qual es fan ressó els diaris. Informat dels fets, el joier, que li ha recomprat les arracades a Louise, avisa al general que les té en el seu poder. André torna a comprar-les i acaba regalant-se-les a la seva amant, de la qual s'acomiada a l'estació de ferrocarril.

Al cap d'uns dies, aquesta dona perd tots els seus diners en un casino de Constantinopla i, per obtenir liquiditat, empenyora les arracades, que son comprades per un diplomàtic italià, el baró Fabrizio Donati (Vittorio de Sica).

L'atzar o el fat vol que aquest diplomàtic i la Louise es coneguin a la duana, en un petit accident entre sengles carruatges. S'inicia així una relació entre l'avorrida Louise i l'elegant italià, el qual obsequia la Louise les famoses joies..

Més endavant Madame de.. simularà davant  el general haver-les retrobat a dins dels seus guants, davant la mirada atònita d'aquest, que les imaginava en possessió de la seva examant. En aquest moment comença a sospitar que la seva dona manté una relació adúltera i, quan s'assebenta qui és l'amant, el reta a duel, amb funestes conseqüències per al menys destre amb les armes. La Louise intenta arribar al lloc del duel per detenir-lo, i al no aconseguir-ho cau a terra desconsolada.

Com passa en altres pel·lícules d'Ophüls, l'elegància de la posada en escena és la característica principal de Madame de..., alternant moments en què sembla que el director es decanti per la comèdia -les anades i vingudes de les arracades en mans dels seus diferents posseïdors-, amb uns altres en què es converteix en un melodrama amb tots els ets i uts. Significar també que la música, sobretot els valsos, són omnipresents en la trama, principalment en les primeres trobades dels dos amants al llarg de diverses festes a què assisteixen i en les que a través dels balls se'ns explica el procés de la relació de la Louise i el baró Donati. L'autor de la música és Òscar Straus, sense cap lligam familiar amb la nissaga de músics vienesos.

THE RED SHOES (1948)

Les sabatilles vermelles

Directors: Michael Powell i Emeric Pressburger

Cartell del film

MICHAEL POWELL I
EMERIC PRESSBURGER

Basada en el conte de Hans Christian Andersen, on una noia pobre rep com a regal de confirmació les sabatilles del títol, de què s'havia encapritxat. El que en principi podia semblar fascinant es converteix en una tortura, perquè des del moment que es calça les sabatilles, no pot deixar de ballar fins que s'aturin, i això provocarà la seva mort. 

L'adaptació britànica gira en torn al món del ballet. Un empresari (Anton Walbrook) descobreix les aptituds d'una jove (Moira Shearer) i, després d'un període d'aprenentatge, la convida a formar part de la seva companyia, convertint-la en estrella. Però sorgeixen les rivalitats amoroses entre el seu marit, compositor de la música del ballet que du el títol del film, i l'empresari, que la prohibirà dançar aquest ballet al no ser-ne correspost. La parella decideix abandonar la companyia.

MOIRA SHEARER I ANTON WALBROOK

En passat un temps, l'empresari empenedit s'apropa a la seva estrella i li demana tornar per ballar la peça. En aquell moment, hi arriba el compositor i marit de la ballarina. Els dos homes es barallen i el músic comprèn que la il·lusió de la seva dona és ballar "Les sabatilles vermelles" i cedeix davant l'empresari.

Un dia, abans de l'estrena, la ballarina amb les seves sabatilles vermelles calçades sent un impuls irrefrenable i comença a ballar sense parar i cau des del balcó a les vies de l'estació de ferrocarril, morint gairebé a l'acte en mans del seu marit que ha presenciat l'escena.

Powell i Pressburger desenvolupen una trama sobre el conflicte entre la vida i l'art, l'amor a la persona i l'amor al treball. Sempre s'ha de prendre una decisió, encara que dugui conseqüències no desitjades.

MOIRA SHEARER

Entre les troballes més significatives d'aquesta pel·lícula hi trobem la util·lització del color, imprescindible en les escenes de ballet en què les sabatilles en són quasi les màximes protagonistes. No en debades, l'autor de la fotografia és en Jack Cardiff, fotògraf en altres realitzacions de la parella Powell-Pressburger, com a Narcís negre (1947) o A vida o mort -A matter of life and death- (1946). A més a més, la intervenció de dos estrelles del ballet mundial com èren la Ludmilla Tcherina i en Leonide Massine parlen de la importància donada pels directors a aquestes seqüències musicals. Inclús el paper de l'empresari està basat en Serguei Diaghilev, mecenes i amant de Nijinsky, ambdós responsables dels Ballets Russos, que en la dècada dels anys deu van fer una gira molt exitosa per tota Europa, i de la què Caixa Fòrum realitzà una magnífica exposició l'any 2011, si no vaig errat.