THE BAD AND THE BEAUTIFUL (1952)

CAPTIUS DEL MAL

Director: Vincente Minnelli

VINCENTE MINNELLI

La pel·licula es desenvolupa al llarg de tres flashbacks en els quals els seus protagonistes parlen sobre la seva relació laboral amb un dels productors cinematogràfics més importants, Jonathan Shields (Kirk Douglas), personatge sense escrúpols que ha traït els que van ser els seus amics en algun moment de les seves vides. Cridats a l'estudi pel cap de la productora, Harry Pebbel (Walter Pidgeon) per avaluar el projecte que els ofereix Shields, fan repàs d'aquesta relació.

En primer lloc, el director Fred Aimel (Barry Sullivan), que aprén  l'ofici juntament amb Shields, rodant films de baix pressupost, fins que pot aspirar a realitzar un de més important. Per la seva banda, Jonathan llança el seu propi estudi i aconsegueix un milió de dòlars per produir el film. Però com que pensa que necessita un director de més prestigi, traeix el seu company substituint-lo per un altre realitzador. La pel·lícula serà un èxit. Amiel, més endavant, també el tindrà i guanyarà, fins i tot, un Òscar.

Dick Powell, Lana Turner, Walter
Pidgeon i Barry Sullivan

En el segon flashback veiem una actriu, Georgia Lorrison (Lana Turner) en un moment dolent de la seva carrera, alcoholitzada i sense gaire feina. Coneix en Shields, que treurà el màxim rendiment de les seves característiques i la farà triomfar, i s'hi enamorarà. Al cap d'un temps, i en tornar d'una nit d'estrena, es troba en Jonathan en companyia d'una altra dona. S'hi estableix una discussió i donen per finalitzat el seu contracte i la seva relació. Georgia fitxarà per un altre estudi i continuarà essent una estrella al marge de'n Shields.

Per últim, el guionista James Lee Bartlow, professor d'una petita universitat que ha escrit un llibre convertit en best-seller és cridat a Hollywood per Shields per fer un guió. Com que la seva esposa Rosemary el distreu, en opinió de Jonathan, aquest crida al play-boy,actor i amic Gaucho (Gilbert Roland) perquè la entretingui i allunyar-la de Bartlow i que aquest acabi d'escriure el guió. El termini per fer-ho es compleix. Però, mentrestant la parella, que s'han fet amants s'escapa i moren en un accident d'avió. Durant el rodatge de la pel·lícula basada en el seu guió, Bartlow s'assabenta, mitjançant una indiscreció de Shields, que aquest coneixia la relació que mantenia Rosemary i Gaucho. Al cap d'un temps, Bartlow guanyarà el Pulitzer.

Barry Sullivan, Lana Turner,
Dick Powell

Pebbel, els diu que cap d'ells seria res sense la seva relació amb en Shields. En aquell moment truca aquest demanant-los la seva col·laboració, a la qual cosa es neguen. Pebbel i Shields continuen parlant del projecte i els altres tres senten la conversa a través d'un supletori, posant cara d'estar-ne interessats.

Com he dit en la ressenya de Sunset Boulevard, aquesta és segons la meva opinió, l'altre film que millor ha retratat les bambolines i els secrets del 7è art. El personatge que fa Kirk Douglas és una barreja de David O. Selznick (productor de Allò que el vent s'endugué i Rebeca) i de Val Lewton (especialitzat en pel·lícules de terror  com La dona pantera i Passejant amb un zombie). Ambiciosos, megalòmans, sense escrúpols, capaços d'aconseguir el que es proposaven sense que els importés gaire que els mitjans emprats fossin immorals o de dubtosa legalitat. Minnelli, coneixedor profund d'aquest món repetiria tema i protagonista (Kirk Douglas) a Dues setmanes en una altra ciutat (1962), però abans ens havia llegat musicals com: Un americà a Paris (1951), Melodies de Broadway (1953) o Brigadoon (1954), i melodrames plens de força com: Té i simpatia (1956), Com un torrent (1958), Amb ell va arribar l'escàndol (1960) o Els quatre genets de l'Apocalipsi (1962).

SUNSET BOULEVARD (1950)

EL CREPUSCLE DELS DÉUS

Director: Billy Wilder

BILLY WILDER

Sempre havia desitjat tenir una
piscina. I al fi, en tinc  una

Sempre havia desitjat tenir una piscina. I al fi, en tinc una. Aquest és l'impactant començament d'aquesta magnífica pel·lícula. El que pronuncia la frase és un mort que, a continuació passa a contar-nos la seva història.

Joe Gillis és un guionista en busca de feina i perseguit pels seus acreedors. En una de aquestes fugides, punxa una roda davant d'una de les grans mansions de Hollywood, que, atès el seu aspecte, sembla abandonada. Desa el cotxe al garatge i es troba el majordom qui el convida a entrar a la casa. Aquesta pertany a una gran estrella del cinema mut, Norma Desmond (Gloria Swanson), a la qual el majordom (Erich Von Stroheim) presentarà. Assabentada què és guionista, li ofereix llegir un guió per a una versió de Salomé que té en projecte. A canvi, li pagarà una forta quantitat de diners, li comprarà roba cara i li convidarà a quedar-se a viure a la mansió. Ell podrà fer les modificacions que cregui oportunes en un guió que ha de servir per la tornada al cinema per la porta gran.

Continuo sent gran. Són les
pel·lícules les que han empetitit

Amb la col·laboració de Max, el majordom, li dóna a conèixer els films de l'època en què ella era una gran diva i a la qual dirigien, entre d'altres, el aleshores marit que no és un altre que Max. Intentant afalagar-la, Joe utilitza el passat per qualificar-la de gran. Norma Desmond exclama: -Continuo sent gran. Són les pel·lícules les que han empetitit. Sens dubte, una de les grans frases del film.

A poc a poc, l'estrella es va enamorant del que fins llavors ha estat una mena de gigoló, duent-lo a veure el seu amic Cecil B. de Mille, el qual es troba en ple rodatge de Samsó i Dalila. Norma té la intenció que sigui de Mille, qui dirigeixi el seu projecte. Quan s'acomiaden, veiem que al director no li fa cap gràcia tornar-se a trobar amb la diva. De tornada a la mansió, convençuda que farà el paper, es prepara físicament mitjançant massatges i cosmètics. Però, com hem vist abans tot és inútil: la pel·lícula no es realitza. A més a més, Joe està enamorat de la correctora de guions de la Paramount i ja no li presta atenció. La bogeria de la diva va en augment fins arribar a l'assassinat de Joe. Quan arriba la policia per detenir-la, Max prepara l'escena de la baixada de l'estrella per les escales de la casa, com si fos un rodatge. La gran Norma Desmond ha tornat entre les més grans, envoltada de llums i de càmeres. Càmeres a les que, amb mirada de boja, es dirigeix per donar per acabat el film.

Stroheim dirigint Gloria Swanson

Juntament amb Captius del mal (1952), de Vincente Minelli, és una de les reflexions més aspres sobre el món del cinema. El pas del temps borra el record dels que en un temps van ser pioners. Ells, només amb la seva expressió gestual feien art de l'actuació. Norma Desmond viu de records, veient les pel·lícules que la van consagrar, com La reina Kelly, dirigida per Stroheim, el majordom Max en un homenatge a un dels millors creadors del cinema mut, a la vegada que més odiat per la indústria. Homenatge és l'aparició de de Mille, o la d'uns companys de partida de cartes, entre els que estan Buster Keaton, un dels millors actors còmics, o una de les "bocamolls" més famoses de l'època dorada de Hollywood, Hedda Hooper, especialista en destrossar o enlairar carreres cinematogràfiques.

Billy Wilder és, possiblement, un dels directors que té una filmografia més compacta per el nivell de qualitat que tenen les seves històries. Com a exemple esmentar Doble idemnització (1944), Ningú no és perfecte (1959), L'apartament (1960), o Un, dos, tres (1962), totes elles plenament vigents gràcies a l'habilitat narrativa del director nascut a Àustria.

THE NIGHT OF THE HUNTER (1955)

LA NIT DEL CAÇADOR

Director: Charles Laughton

Charles Laughton amb la seva dona,
l'actriu Elsa Lanchester

En la primera i única pel·lícula que va dirigir, el gran actor britànic Charles Laughton ens narra un conte de terror amb final feliç, amb dos nens com a protagonistes.

Després d'un robatori, un home (Peter Graves) es agafat per la policia, no sense haver amagat abans els diners. A la presó trava amistat amb un capellà de dubtosa moralitat (Robert Mitchum), el qual li treu informació sobre el lloc on ha ocultat el botí. L'home mor, i en complir la condemna, el pastor abandona la penitenciaria i es dirigeix a la llar on del seu company de cel·la.

Allà hi viuen la vídua (Shelley Winters) amb dos nens petits. El pastor sedueix la dona i, al poc temps es casen. El més gran dels germans comença a sospitar que les intencions dels seu padrastre no són bones, mentre que la seva germana actua de forma més innocent, estant a punt de contar-li el secret dels dos germans que no és un altre que l'amagatall del botí. El pastor s'aprofita de la feblesa de la dona, per reprimir-la com a una pecadora, utilitzant la metàfora de la lluita del odi (hate en anglès) contra l'amor (love), paraules que du escrites en els seus dits. Acaba assassinant-la, i llençant el cadàver, juntament amb el cotxe al fons del riu.

Lillian Gish i; al fons

Robert Mitchum

Comença la persecució dels dos jovenets per part de l'assassí a través del riu, fins arribar a una llar d'acolliment per a nens orfes, regentada per una dolça velleta, que no trigarà en adonar-se del que està passant.  Pren les mesures adients, fent guàrdia amb una escopeta davant de la casa. De manera que quan arriba el pastor i comença a contar-li la història de la lluita de l'amor contra l'odi, no se'l creu i l'obliga a marxar-se. Quan hi torna fa ús de l'escopeta, posant en avis la policia que deté el capellà.

En el seu dia, va ser un film maltractat per la crítica, cosa que veient-lo al cap de gairebé seixanta anys de la seva realització, es fa difícil d' entendre-ho. La presència de Robert Mitchum, molt habitual a fer papers d'home dur és poderosa i, fins i tot, infon por, però al final es veu vençut per la bondat personificada en Lillian Gish, una pionera del cinema mut, una dolça però contundent senyora que protegirà els nens com si foren seus.

Per acabar, esmentaré dues curiositats. La primera és que el paper de capellà el va tornar a repetir Mitchum a El pòquer de la mort (1968), on es venjava dels components d'una partida on mataven els seu germà. L'altra curiositat es refereix a l'encasillament, per dir-ho d'alguna manera, de Shelley Winters, en papers de dona a la que, per diferents motius assassinaven els seus cònjuges. Així passava a Doble Vida (1947), Un lloc en el sol (1951), o a Lolita (1962), on els seus marits eren respectivament Ronald Colman, Montgomery Clift i James Mason.

SOMMAREN MED MONIKA (1953)

UN ESTIU  AMB LA MÒNICA

Director: Ingmar Bergman

INGMAR BERGMAN

La Mònica (Harriet Andersson) i l'Henrik (Lars Ekbörg) són dos joves d'Estocolm totalment insatisfets amb les seves respectives vides. Ell, objecte de les humiliacions a que és sotmès a la feina, troba en ella, que conviu amb una família en què el pare s'emborratxa a diari, la vàlvula d'escapament als seus problemes. La Mònica, conscient del seu atractiu flirteja i sedueix l'Henrik, potser el més innocent dels dos.

Un dia, després de treballar, es troben en un cafè i decideixen anar a passar la nit a la petita embarcació que té l'Henrik amarrada al port. Al matí, prenen rumb cap a una de les illes circumdants amb la intenció de passar uns dies inolvidables i fugir del seu entorn.

A les illes hi viuen amb plena llibertat. La Mònica, totalment desinhibida, es banya totalment despullada en les fredes aigües sota la mirada de l'Henrik, cada vegada més enamorat de la noia.

Quan conversen, surten els temes del futur d'amdós joves. Com viuran? Quants fills en tindran? És en aquest moment que ella li diu amb ell que ha quedat embarassada, la qual cosa alegra molt l'Henrik, però no tant la Mònica.

Han passat uns mesos. La criatura ha nascut. El pare s'esforça per tirar endavant la família, treballant i estudiant, mentre que la mare, que no accepta el seu paper, desitjosa d'aventures i avorrida de la vida cassolana, es desentén de la criatura. Un dia el jove enganxa in fraganti la Mònica amb un amant, i l'expulsa de casa. D'ara endavant serà només ell qui s'encarregui de la criatura.

Bergman, en un dels primers títols que li van servir per donar-se a conèixer a la resta del món, ens planteja una faula moral, en què pren partit per la part masculina de la parella. Ens en parla de la responsabilitat, de les conseqüències, a vegades no volgudes, dels nostres actes, de l'erotisme, amb una Harriet Andersson que mira i sedueix la càmera i, a través d'ella l'espectador. També n'és una de les pel·lícules menys complexes del director suec, que exposarà en altres dels seus films les seves idees sobre la religió i la conducta humana, molt mediatitzada pel sentiment de culpa, que el durà a dubtar molt seriosament de les seves conviccions i enfrontar-se al seu pare, rigorós pastor protestant, arribant a l'extrem de no parlar-li durant anys. Això es veu reflectit en una de les joies de la seva filmografia: Fanny i Alexander (1982).