東京物語 * (1953)

CONTES DE TÒQUIO

Director: Yasujiro Ozu

Una parella de jubilats viatgen a Tòquio per veure els seus fills. Al poc temps, s'adonen que representen més una nosa que no pas una alegria.

Han de treballar molt i no tenen temps per als ancians. Sovint es passen la responsabilitat d'uns cap als altres. La nora, vídua, és la que, amb tota dolçor, ajuda els sogres, ensenyant-los Tòquio. La resta de fills els paguen una estada a un balneari proper, i així, treure-se'ls de sobra.

El balneari és molt agradable de dia, però a la nit els joves clients fan de les seves, corredisses i borratxeres pels passadissos, perjudicant el descans dels hostes de més edat, com els protagonistes de la història. Així que decideixen tornar a la capital, on els seus no poden rebrel's per la qual cosa ell va a casa d'un amic i la seva dona a la de la seva jove. 

Una nit el vell Shukichi surt de copes amb el seu amic i beuen més del compte, intervenint la policia que els torna a casa. Mentrestant, Tomi (la dona) convida Noriko (la nora) a tornar amb ells a casa per ocupar l'espai del fill mort a la guerra. L'endemà, decideixen tornar els tres plegats.

S'aturen a Osaka per visitar el seu altre fill Keizo, però en el camí Tomi emmalalteix a causa del llarg trajecte. Mentre es recupera, parla amb la Noriko de les seves vides en un to de resignació. L'estat de salut empitjora de sobte quan torna al seu poble, morint al poc temps.

Després del funeral, alguns dels fills surten cap a Tòquio, ja que la feina els espera. La filla petita, que encara viu a la casa li diu a la Noriko que els seus germans són egoistes, la qual cosa és contestada treien-li ferro a l'assumpte. El vell Shukichi es sincera amb la Noriko, dient-li que ella és més filla seva del que ho són els seus propis fills de sang i que un espai en aquella casa. Com a prova de l'estimació envers ella li dóna un rellotge que pertanyia a la Tomi. A continuació, la Noriko se torna Tòquio.

Un dels cims del cinema japonès tracta d'un tema etern: la relació entre pares i fills quan els primers arriben a una edat on els joves els tocaria cuidar-los i no menysprear-los. Amb la sensibilitat d'Ozu per moure la càmera, guardant un reverencial respecte per els seus personatges, ens en parla de la mesquinesa dels joves, del seu egoisme, arribant inclús, en una de les escenes finals a disputar-se l'herència d'un kimono, pertanyent a la traspassada Tomi.

Actualment, als cinemes s'ha estrenat una pel·lícula que ve a ser-ne una versió actualitzada. Hi du el títol de Una familia de Tokyo.




* Tokyo monogatari

七人の侍 * (1954)

                                      Els 7 samurais

Director: Akira Kurosawa

AKIRA KUROSAWA

Japó, cap a finals del segle XVI. Un llogarret es veu sovint assetjat i arrasat per un  estol de bandits que roba la collita dels pagesos, deixant-los en una situació molt precària. Alguns es donen per vençuts, però uns altres, els més arriscats, d'acord amb l'ancià del poblat, decideixen anar a la recerca d'uns quants samurais perquè els ajudin a rebutjar els atacs.

A poc a poc, van reunint un grup valuós de guerrers als que fan l'única promesa de pagar-los amb arròs, ja que no disposen d'altres recursos econòmics. El samurai que esdevé el cap del grup no accepta el més jove per la seva suposada inexperiència en la lluita, però davant de la insistència dels pagesos, l'hi inclou. I així es completa la xifra estimada per  poder fer front als bandits.

Una vegada instal·lats, inspeccionen els voltants per preparar la defensa del poblat. Aixequen palissades per evitar el pas dels enemics i, en el cas de passar, que els seus cossos quedin empalats en els troncs esmolats que en formen part.

Mentre es planeja aquest dispositiu, la vida continua. Els pagesos recullen la collita i amaguen les dones per por de la mala fama dels samurais. Tot i la cura que en prenen, el més jove dels samurais coneix una noia i se n'enamora. El pare vol castigar-la i hi intervé el cap dels guerrers que, amb la saviesa que l'han donat els anys, ressol la situació en favor dels seu company.

El primer atac dels bandits és rebutjat, la qual cosa és festejada per tots. Però hi existeixen mancances que s'han de corregir i fer menys vulnerable el poblat. Un dels samurais no pren les mesures adeqüades i deixa el seu lloc de vigilància, a través del qual hi entren alguns dels invasors, que maten alguns vilatans. En defensa de la seva actuació argüeix haver-se fet amb alguna de les armes de foc propietat dels bandits. Durant les següents escaramusses, es continua refusant els atacants, però la sensació de vulnerabilitat creix, així com les baixes entre els samurais i els seus aliats.

L'escena final de la pel·lícula amb
les tombes dels quatre
 samurais morts

A l'espera de la que serà la darrera acció dels bandits, dels que en queden només tretze, hi ha una sensació de fatalitat, que no s'ha fet tot el que podia haver fet per la defensa del llogarret. Per això, quan cau l'últim enemic, la joia no és completa. També han caigut quatre dels samurais i alguns vilatans. Aquests, en passar uns dies, i amb el poblat reconstruït, reinicien les tasques del camp, mentre que el cap dels samurais, acompanyat dels altres dos supervivents, en mirar les tombes dels companys caiguts diu: "Hem perdut una altra vegada. Ells (referint-se als pagesos) són els que han vençut"

En veure el final d'aquest film, m'envaeix una sensació de pessimisme. Com si cap de les lluites diàries en que prenem part no tenen un final feliç pel que hi ha intervingut. Sempre hi existeix el dubte: se podia haver fet més sense tan sacrifici?

Anys més tard, el director John Sturges refà el tema en un western mític: The magnificent 7 (Els 7 magnífics), clavant inclús el final amb seva la frase  lapidària i pessimista. Kurosawa va ser versionat altres vegades i sempre amb un alt percentatge d'encert: Yojimbo es va convertir de la mà de Sergio Leone en Per un pugno di dollari (Per un grapat de dòlars (1964) i en Last man standing ( L'últim home) -1996-, de Walter Hill. Rashomon (1950) va ser el precedent de The outrage (Quatre confessions) -1964-, de Martin Ritt. Una prova de l'acceptació de Kurosawa entre els grans cineastes  de l'època.







* Shichinin no samurai

山椒太夫 * (1954)

(L'INTENDENT SANSHO)

Director: Kenji Mizoguchi

KENJI MIZOGUCHI

Després de la caiguda en desgràcia del governador de la província, la seva dona i els seus dos fills (fill i filla) retornen cap al seu poble. En el camí, la mare explica  perquè va ser castigat: era bondadós amb els seus súbdits, i això el poder feudal al Japó del segle XII no ho podia permetre.

El noi du a sobra una estatueta d'una deessa amb un consell: l'home que no té pietat és com una fera.

Una sacerdotessa els ofereix sostre, però l'endemà els lliura a uns bandits, per la qual cosa és recompensada. Mare i fills són separats: la mare és portada a una illa, i els fills a treballar com a esclaus sota les ordres de l'intendent Sansho, el qual castiga amb molta duresa qui no les obeeixi.

Passen alguns anys. El noi, per poder sobreviure, ha esdevingut un ser tan cruel com els seus captors, mentre que la seva germana segueix treballant com a esclava. Un dia, aquesta sent una melodia cantada per una noia acabada d'arribar i la hi reconeix. Era una cançó que havia sentit de la boca de la seva mare. De seguida li dóna la notícia al seu germà, amb qui posa en pràctica un pla de fuga. Zushio, el noi, aconsegueix escapar-se'n, però ella, Anju, en no poder-ne es llança a les aigües d'un llac i mor ofegada.

El suïcidi de l'Anju

Zushio i la seva mare Tamaki

Ignorant el que ha succeït, Zushio arriba a la capital per parlar amb el Primer Ministre dels seu cas i és fet presoner. Però, com que du a sobre l'estatueta amb les paraules del seu pare, és reconegut i, com a compensació de tanta desgràcia, és anomenat Governador. Com tal, proposa detenir l'intendent Sansho i alliberar tots els esclaus, mesures que són immediatament obeïdes. Busca l'Anju i en assabentar-se del seu suïcidi, dimiteix com a Governador i se´n va en busca de la seva mare, Tamaki.

La troba a una illa. Està cega i no pot caminar, a causa de les tortures patides. Quan veu l'estatueta que du el seu fill li reconeix. Assabentada de la tragèdia de l'Anju, abraça en Zushio i ploren plegats per ella.

Mizoguchi ës un dels tres grans directors del cinema japonès dels segle XX, ensems amb L'Akira Kurosawa i en Yasujiro Ozu, dels quals en faré referència més endavant. A L'intendent Sansho, no ens estalvia el veure el patiment dels protagonistes, començant pel segrest a mans dels bandits, continuant pel suïcidi de l'Anju,i acabant en l'escena final amb el plor de la mare i el fill abraçats. 

* S'ha de pronunciar Sansho Dayu.

LA GRANDE ILLUSION (1937)

(La gran il·lusió)

Director: Jean Renoir

JEAN RENOIR

En una Europa on alguns països cauen en mans de règims totalitaris -la Unió Soviètica amb Stalin, Alemanya amb Hitler, Italia amb Mussolini), i uns altres com l'Estat Espanyol amb una sagnant guerra civil que durà l'any 1939 el feixista Franco al poder, un home d'esquerres i humanista com Jean Renoir gosa realitzar una obra que serà incompresa pels seus compatriotes per ser-ne pacifista i advocar per l'entesa entre els éssers humans, més enllà de creences religioses i polítiques.

Després de diversos intents d'evasió, alguns soldats francesos són traslladats a un castell des d'on les fugues són gairebé impossibles. Entre d'ells es troba un aristòcrata que cridarà l'atenció del cap de la fortalesa, un noble alemany que alguns mesos abans havia abatut l'avió del francès mentre complia amb una missió acompanyat del seu lloctinent. La solidaritat de classe entre ambdós es reflecteix en el tracte exquisit a què és sotmès el presoner per part del carceller. Però, com succeeix sempre que hi ha presons, hi existeixen les ànsies d'escapolir-se'n.

L'aristòcrata francès ajuda els seus companys, el seu lloctinent i un soldat jueu, a preparar una fuga en la qual no en prendrà part, desviant l'atenció dels soldats alemanys envers ell. La intervenció de Von Rauffenstein (Erich Von Stroheim)  disparant sobre el capità Boeldieu (Pierre Fresnay) acaba amb la mort d'aquest. Però allò que ha aconseguit és el més important: Marechal (Jean Gabin), el seu lloctinent i el jueu Rosenthal (Marcel Dalio) han escapat.

Després de molt caminar, arriben a una granja propietat d'una jove vídua alemanya (Dita Parlo), on hi viu amb la seva filla petita. L'atracció entre Marechal i la grangera és fa cada vegada més patent, però com que són pròfugs han de continuar la seva fugida cap a la frontera suïssa, la qual creuen davant la mirada dels seus perseguidors que han de abandonar la persecució.

PIERRE FRESNAY I ERICH VON
STROHEIM

Al film hi ha moments en què Renoir accentua el seu humanisme i n'atorga els seus personatges. Quan l'aristòcrata alemany fereix mortalment el francès, li prega perdó perquè la seva intenció era disparar a la cama i no a l'estómac. El cuida fins al darrer moment, posant-li una infermera al càrrec. En tota l'estona en què els presoners romanen tancats, el tracte que reben per part dels seus carcellers és immillorable, confraternitzant els dos bàndols en alguna festa organitzada a la presó. Malgrat la posició social dels dos aristòcrates, en cap moment menyspreen els altres soldats.Inclús al final, quan els dos francesos creuen la frontera amb Suïssa, el seus perseguidors deixen de disparar, donant per fet que han passat a un país neutral. Joc net o ingenuïtat, Renoir vol mostrar-nos que el món ideal deuria ser un lloc on les normes s'acompleixen i on els homes s'hi entenen.

CITIZEN KANE (1941)


(CIUTADÀ KANE)

Director: Orson Welles

Uns operaris fan inventari de la col·lecció d'art d'un home mort uns dies abans.Un altre objecte, aparentment sense importància és llençat al foc. Entre les flames es distingeix una paraula: Rosebud. La mateixa paraula pronunciada per el propietari de la valuosa col·lecció artística, el magnat de la premsa Charles Foster Kane, abans de morir. Què n' haurà volgut dir? Comença una investigació per part d'un periodista que mantindrà entrevistes amb algunes de les persones que més el van conéixer. Qui era? Com era? Per què actuava de la forma que actuava? Tot això, al film, se'ns mostra mitjançant "flashbacks" que van completant el puzle de la biografia de Kane. Al final, cap dels entrevistats ha donat la solució de l'enigma. No, perquè la resposta ens l'han donada al principi de la pel·lícula: quan la mare del futur magnat negocia amb les persones que s'encarregaran de la seva custodia i educació, el noi està jugant sobre la neu amb un trineu. És aquest objecte el que duu escrita la paraula Rosebud. En el seu últim alè, Kane s'ha recordat d'allò que havia perdut molts anys enrere: la seva infància, representada per aquesta joguina. Amb la crema del trineu, l'enigma romandrà sense explicació.

La primera pel·lícula de Welles va representar que, a partir de la seva realització, la carrera del director fos sacsejada per contínus problemes de finançament deguts, sobretot, a què havia gosat tocar una patum com era el magnat de la premsa William Randolpf Hearst, al qual Welles havia convertit en Kane.

Tanmateix, l'ingeni d'Orson Welles era aclaparadora i, amb pocs diners, va aconseguir filmar autèntiques obres mestras com són: Confidential report (Mr. Arkadin, 1955), Touch of evil (Sed de mal, 1958), o Chimes at midnight (Campanadas a medianoche, 1966), entre d'altres.

Fortunio Bonanova en una escena de
la pe·lícula

Per finalitzar aquesta ressenya, parlaré d'un pioner del cinema de l'estat espanyol  nascut a Mallorca. Es deia Fortunio Bonanova, i es va traslladar a Hollywood a principis dels anys vint, dirigint i interpretant alguns films, obrint el camí a molts dels que actualment triomfen en l'anomenada "Meca del cinema" Inclús, va cantar òpera. A Citizen Kane, interpretava el mestre de cant que intenta educar la veu de la dona del protagonista, fracassant en el intent. Així mateix, hi apareix en els repartiments de pel·lícules de Billy Wilder, Anthony Mann o John Ford.

LES ENFANTS DU PARADIS  (1945)

(ELS NENS DELS PARADÍS)

Director: Marcel Carné

MARCEL CARNÉ

El paradís del títol és el que anominaríem aquí el galliner. És a dir, l'espai més barat i més incòmode del teatre. Per tant, és la plebs qui s'hi seu, i els actors actuen intentant aconseguir la seva aprovació. Les obres que s'hi representen són plenes d'assassinats, per la qual cosa el carrer on estan instal·lats els teatres es diu el Boulevard du crime. 

Dos actors (Jean Louis Barrault i Pierre Brasseur) estimen la mateixa dona, La Garance (Arletty), a qui pretenen altres homes, alguns de dubtosa reputació. Ella, perseguida per la justícia, abandona París, i anys més tard reapareix de la mà de un aristòcrata bondadós i gelós a la vegada. Els dos actors són a punt d'arribar al cim de les seves carreres. Un dels dos, Baptiste (Jean Louis Barrault), s'ha casat amb la Nathalie (Maria Casares) i  tenen un fill. Encara s'estima la Garance, que en secret contempla les seves actuacions, ja que està enamorada de l'actor. La resta de pretendents posaran tots els entrebancs possibles a la parella, arribant inclús a les darreres conseqüències.

Es diu que és una de les millors pel·lícules franceses de la història. En té un dels millors repartiments possibles de l'època (hem d'afegir-hi als esmentats actors i actrius, en Pierre Renoir, germà del cineasta Jean Renoir, i fills del pintor Auguste Renoir. També hi destaca Marcel Herrand, com un dels enamorats de la Garance). Vist des de la nostra època pot resultar-nos un film exagerat i ampul·lós, però si ens hi fiquem, trobarem una obra elegant i atractiva. Per acabar la ressenya, diré que el seu director Marcel Carné, avui una mica oblidat, ho és també d'una altra joia: La jour se lève (1939), amb el Jean Gabin i l'Arletty de protagonistes. El guionista Jacques Prévert i el músic Joseph Kosma van ser els autors de Les feuilles mortes, cançó interpretada entre d'altres per Yves Montand.

CASABLANCA (1942)

Director: Michael Curtiz

MICHAEL CURTIZ

Quantes persones no han sentit mai frases senceres d'aquest film? Qui no s'ha quedat una mica trist en veure com l'avió que transporta l'Ilsa i el seu marit cap a Lisboa s'enlaira, deixant en Rick a la ciutat marroquina. Però, a la vegada, lloem la seva solidaritat envers un heroi de la resistència com és el Victor Laszlo. Per això, comprenem el sacrifici que ha de fer en lliurar-li el seu passaport al seu rival en el terreny amorós.

La censura franquista va canviar el diàleg en què Bogart deia que havia lluitat amb les brigades internacionals a la guerra civil espanyola. Un altre motiu per simpatitzar amb en Rick, de la mateixa manera que quan dóna permís per tocar La Marsellesa, s'enfronta directament amb l'oficial alemany, per uns moments ens sentim francesos i la pell s'ens eritza d'emoció. Com quan Sam, el pianista, en contra de la seva voluntat interpreta As time goes by, cedint als desitjos d'Ingrid Bergman: "Play As time goes by. Play it". 

El cinisme del personatge de l'oficial francès, Renault, es fa evident quan recull les comissions del casino mentre s'està duent a terme un escorcoll al  mateix lloc. En altre moment, en ser apuntat per la pistola d'en Rick diu: "El cor és la part menys sensible que tinc". 

En definitiva, un conjunt de sentiments molt humans: amor, solidaritat, cinisme... que són presents a Casablanca, fent així que gaudim d'un film inolvidable.

TO BE OR NOT TO BE (1942)

(Ser o no ser)

Director: Ernst Lubitsch

ERNST LUBITSCH

Ernst Lubitsch realitza una de les comèdies més rodones que s'han fet mai. Amb la guerra mundial en marxa, To be or not to be és una sàtira molt intel·ligent contra el nazisme, al qual  ridiculitza de forma que en comptes d'aparèixer com uns assassins depravats, ens els dibuixen com a uns éssers que ratllen l'estultícia, per no dir que són d'encefalograma pla. Això, venint d'un alemany com Lubitsch em dóna peu a calibrar la importància que van tenir els directors que proveníen del país germànic, fugint de Hitler: a banda d'ell, Lang, Wilder, Siodmak, Ulmer, que van signar algunes de les millors pel·lícules del cinema nord-americà.

Tornant al film del qual parlem, faig notar que la seva estructura és tancada, és a dir, el principi i e final es desenvolupen en el mateix escenari, amb la diferència que,  quan Jack Benny recita el famós monòleg de Hamlet, al principi és en Robert Stack qui s'aixeca en busca de la Carole Lombard, mentre que al final és un tercer qui deixa el seient, sorprenent els dos homes i donant per finalitzat el film. Per acabar, diré que va ser la darrera pel·lícula de la Carole Lombard, que moria al poc temps en un accident d'aviació, quan feia campanya per ajudar els soldats americans.

METROPOLIS (1927)

Director: Fritz Lang

FRITZ LANG

Amb Metropolis (1927), Fritz Lang s'avança al món apocalíptic que anys després recrearà George Orwell a "1984". La ciutat del títol està clarament dividida entre el soterrani, on malviuen i treballen els homes com a esclaus, i el món exterior, on els poderosos viuen una vida luxosa, buida de contingut i avorrida. El rival de l'amo és una noia, Maria, estimada pels treballadors i pel fill del cap. Aquest, amb la col·laboració d'un inventor, que a la vegada li fa d'espia, crea un robot amb les faccions de Maria, la qual cosa confon als obrers que són a punt de submergir la ciutat sota les aigües. En l'últim instant, la parella d'enamorats aturen la catàstrofe, fan entrar en raó  l'amo que signa la pau amb els treballadors. Evidentment, hi ha més acció, darrera de la qual s'amaga una gran dosi de filosofia. Hem de pensar que l'Alemanya de la República de Weimar que sortia de la derrota de la Primera Guerra Mundial patia una crisi que deixava  molta gent sense feina i una inflació fora de mida. Tant és així que el preu de la carn, per donar una dada, arribava al milió de marcs. Aquesta situació emmetzinada des de l'armistici de 1918, tindria el seu colofó amb l'arribada al poder de Hitler i el partit nazi l'any 1933.

KARL-HEINZ ROGGE

 Fritz Lang s'avança sis anys i ens ofereix una faula ben intencionada on els bons aconsegueixen vèncer el mal, representat, sobretot per l'inventor del robot. Per acabar aquesta petita exposició, diré que Lang no va ser aliè als moviments de poder al seu país. La seva dona, també co-autora amb ell del guió, va romandre a Alemanya quan el director se'n va anar als Estats Units, negant-se a obeir l'ordre de Hitler, que volia Lang com a màxim supervisor de la cinematografia del seu país. Com a ironia final l'exesposa, Thea Von Harbou, en quedar-se'n, començà una relació amb l'actor Rudolf Klein-Rogge, protagonista d'altres films de Lang, com Dr. Mabuse (1922), i El testamento del Dr. Mabuse (1932).

Dedico aquest blog a algunes de les pel·lícules que m' han deixat més bon record. He tingut en compte la no repetició de directors, tot i que deixo fora de la relació obres mestres absolutes del cinema. També intento recórrer tot el món i no centrar-me en allò que hagués estat més còmode com és la filmografia nord-americana. Per això són presents cinematografies de Japó. Alemanya , França, la Unió Soviètica i Dinamarca. Els gèneres són variats, i van des del " western" al negre passant per el musical o alguns d'inclassificables, com alguna pel·lícula europea de les que fa dècades anomeneven "d'art i assaig". Esmentaré directors arxiconeguts i d'altres que no sonaran gaire, però que han deixat una empremta indeleble en els aficionats al setè art.

Броненосец Потемкин* (1925)

El cuirassat Potemkin 

Director: Serguei M. Eisenstein

SERGUEI M. EISENSTEIN

Començo per una pel·lícula d
e propaganda soviètica de l'any 1925 dirigida per Serguei M. Eisenstein: "El cuirassat Potemkin". Tots els aficionats coneixen escenes d'aquest film, amplament homenatjat per altres directors. La terrible massacre de les escales d'Odessa a mans de les tropes del Tsar en 1905, amb aquells rostres desencaixats arran de la càrrega de l'exèrcit que dispara sobre la massa sense escrúpols. Cossos ensangonats que cauen a mesura que els militars avancen. Aquella mare duent el cotxet del nen que irremediablement cau per els graons, després que la seva mare ha estat assassinada, en una seqüència que Brian de Palma va copiar a "Els intocables". Un film fet a major glòria de la revolució soviètica, amb un fort component de propaganda i de maniqueisme, com és normal en el cinema soviètic o d'una altra dictadura. La diferència és la mestria del muntatge d'Eisenstein, que fa que ens oblidem que Stalin governava amb crueltat i que era ell qui aprovava o no les obres que es realitzaven.

*S'ha de pronunciar "Bronenósets Potiemkin"