IN COLD BLOOD

A SANG FREDA (1967)

Director: Richard Brooks

RICHARD BROOKS

El 16 de novembre de 1959, l'escriptor Truman Capote va llegir una notícia al "New York Times". Hi deia que una família de grangers havia estat assassinada a casa seva després d'haver estat emmordassats i lligats. Un matrimoni i els seus dos fills, un noi i un noia havien estat tirotejats a boca de canó. La repercusió mediàtica va ser tanta que el cèlebre escriptor va interessar-se pel succés i, acompanyat de la també escriptora Harper Lee, guanyadora d'un premi Pulitzer anys després per la seva novel·la "Matar un rossinyol", va voler investigar "in situ" les circumstàncies dels fets succeïts. L'any 1965 s'edità la novel·la "A sang freda", i dos anys més tard es realitzà la seva versió cinematogràfica a càrrec de Richard Brooks.

TRUMAN CAPOTE

Les víctimes reals

Brooks realitza una mena de documental sobre els moviments dels dos assassins fins arribar al moment en què els pengen. Així mateix, la pel·lícula es possiciona contra la pena de mort, tot i la esgarrifança que ens produeix la forma cruel i sàdica utilitzada pels criminals contra les seves víctimes, pròpia de qui no obté el que havia desitjat, és a dir, una quantitat de diners que n'havien cregut important i que només són uns pocs dòlars.  Veiem com han estat les vides desgraciades d'aquests dos personatges, interpretats per Robert Blake (protagonista de la serie "Baretta") i Scott Wilson. El primer és, tan al llibre com al film, el personatge que rep més atenció, potser per haver tingut una infància marcada per la violència patida per la seva mare, que exerceix la prostitució,  a vegades davant del propi fill. El personatge que, més o menys, representa a Capote està interpretat per John Forsythe (protagonista de "Dinastia") i segueix fil per randa el recorregut fet per Capote vuit anys abans, amb les seves lògiques llicències. La música de jazz de Quincy Jones es present durant tot el metratge, subratllant els moments més emocionals.

Els assassins reals

Els assassins a la ficció

Dels anomenats "directors de la violència", Brooks ès, sens dubte, el que ha utilitzat més la literatura per confeccionar els seus magnífics guions. Bons exemples en són: La gata sobre la teulada de zinc (Tennessee Williams), Els germans Karamazov (Fiodr Dostoievsky), Elmer Gantry (Sinclair Lewis), que es va dir a l'Estat Espanyol El foc i la paraula o Lord Jim (Joseph Conrad). Uns altres exemples del gran director que va ser en són: Els professionals, Semilla de maldad o Dolç ocell de joventut. Això converteix Brooks, al meu parer, en un dels directors en què la filmografia en té poc de desperdici. Els altres director són Billy Wilder i William Wyler. Per acabar, una mica de safareig: Richard Brooks va estar casat amb l'actriu Jean Simmons.

L'any 2005, el fa poc traspassat Philip Seymour Hoffman va guanyar l'òscar per donar vida a Capote en la pel·lícula del mateix nom, on se seguia la investigació de l'escriptor sobre els fets tràgics de l'any 1959 a Kansas. Un any més tard Tobbey Jones va fer el mateix paper a Infamous, amb Sandra Bullock en el paper de Harper Lee i Daniel Craigg com a un dels assassins.

COMPULSION (1959)

IMPULSO CRlMINAL

Director: Richard Fleischer

RICHARD FLEISCHER

L'any 1924, dos joves, Nathan Leopold i el seu amic i amant Richard Loeb, dos universitaris de bones famílies van segrestar i assassinar un jove de catorze anys. El motiu era la possibilitat d'arribar a cometre el crim perfecte per posar en pràctica les teories de Nietzsche, en les que parlava del superhome.

En el film, el que interessa al director és aprofundir en la ment criminal d'aquests dos joves a partir d'enfrontar les posicions de cadascú d'ells. Així, veiem que la dependència sentimental del personatge interpretat per Dean Stockwell (Judd Steiner), respecte del de Bradford Dillman (Art Strauss), es converteix en un joc de dominació i, a vegades, d'humiliació per part d'aquest últim. Strauss es comporta com un ésser manipulador i fascinant, que porta les teories de Nietzsche a les darreres conseqüències. L'assassinat del jove és, doncs, la posada en pràctica d'aquest joc en què el més important és demostrar la superioritat d'uns respecte als altres i esperar fredament com passa el temps sense que ningú els pugui acusar del crim. Una altra raó per dur a terme el pla és comprobar què se sent en cometre un assassinat. En l'actitud d'Art Strauss es reflecteixen comportaments propis del totalitarisme: manipulació, encant personal i menyspreu envers els éssers inferiors.

Bradford Dillman, Dean Stockwell i

Orson Welles

.

Si en la primera part del film Fleischer narra els fets, en la segona part la investigació i el judici, amb un enorme, en tots els sentits, Orson Welles com a advocat defensor que definitívament es girarà en contra dels seus clients descubrint la perversió dels dos criminals.

La història real diu que el més feble dels dos va morir a la presó en estranyes circumstàncies, mentre que l'altre sortí al cap de trenta-vuit anys.

Dean Stockwell i Bradford Dillman

Richard Fleischer, amb altres directors com Sam Fuller, Anthony Mann, Nicholas Ray,Richard Brooks, Robert Aldrich i Don Siegel, forma part de l'anomenada "Generaciò de la violència" del cinema americà, per la temàtica que desenvolupen les seves pel•lícules, producte d'uns anys convulsos als EEUU. També va dur casos reals de la crònica policial a la pantalla com El estrangulador de Boston (1968), El estrangulador de Rillington Place (1970), o La muchacha del trapecio rojo (1955).

La mateixa història, amb lleugers variants, li va servir a Alfred Hitchcock per filmar l'any 1948 The rope (La soga), amb James Stewart en el paper d'un professor que descubrirà el crim dels dos joves.