FORTY GUNS (1957)

QUARANTA PISTOLES

Director: Sam Fuller

SAMUEL FULLER

El sheriff Griff Bonnell (Barry Sullivan) i els seus germans Wes i Chico arriben a Tombstone amb l'encàrrec d'acabar amb una banda de malfactors -els quaranta homes a què fa referència el títol- dirigida per Jessica Drummond (Barbara Stanwyck), que té atemorida la població. Griff deté el germà de la Jessica, Brock (John Ericson), essent alliberat per ella al poc temps. Brock intenta venjar-se del sheriff i assassina el germà d'aquest, en Wes. En intentar escapolir-se, pren com a ostatge la seva germana, però Griff no està disposat a que el jove se li vagi de les mans i dispara sobre la Jessica tot ferint-la. Aquesta cau a terra i deixa en Brock sense protecció, la qual cosa aprofita el sheriff per disparar-li i matar-lo. 

Passat uns dies, la Jessica es troba recuperada de les ferides i, juntament amb en Griff, se'n va del poble per començar una nova vida.

Barry Sullivan i Barbara Stanwyck

Un film curt -uns vuitanta minuts-, amb reminiscències de pel·lícules com High noon -Sólo ante el peligro- (1952), on també el representant de la llei ha de lluitar contra els malfactors tot sol, a causa de la covardia dels seus conciutadans, i precursora de Rio Bravo (1959) i El Dorado (1966), ambdues sota la direcció de Howard Hawks, dues pel·lícules gairebé clòniques, en el sentit que el protagonista ha de prendre mesures contundents per acabar amb els bandits i engabiar un d'ells, que resulta ser el germà de la dona que els dirigeix. El final és més imprevisible i, potser complaent, amb ella abandonant la vida criminal i enamorant-se del representant de la llei.

John Ericson darrere Barbara Stanwyck

Fuller en una seqüència de
"L'amic americà" (1977), de
Wim Wenders

Trenco una llança en favor d'aquells directors que van ser titllats de filo-feixistes per fer unes obres amb la violència de protagonista. Films que, sovint no eren còmodes per al públic ni per a la crítica per furgar en l'ànima americana, necessitada sempre d'un enemic de què defendre's i al que més tard atacar. He sentit crítiques en contra de Fuller, sempre expeditiu en els rodatges, però també en contra d'una de les patums del 7è art com va ser John Ford, a qui es va titllar de "director de films de l'oest en les quals anava contra els indis", paraules tretes d'un article d'un conegut director espanyol que gosava posar en entredit l'obra del director de L'home tranquil. Serveixi aquesta última entrada del blog d'aquest curs per aconsellar veure el cinema sense prejudicis ideològics, amb la ment ben oberta a altres formes de pensar que no són les nostres. D'aquesta manera, aconseguirem un món menys fanatitzat i democràtic. El cinema també pot ser una eina per fer-ho. Ho sento per aquesta moralina final i desitjo haver encomanat la meva passió pel cinema a tots vosaltres. Gràcies pels vostres comentaris i les vostres rectificacions que m'ajuden a polir el meu català. Ho he passat bé llegint els vostres blogs amb els quals he après anècdotes, històries, m'heu fet conèixer gent d'altres èpoques, el perquè dels monuments de Barcelona. En fi, un munt de saviesa. Em reitero, gràcies a tots.

THE MAN FROM LARAMIE (1955)

L'HOME DE LARAMIE

Director. Anthony Mann

Anthony Mann obsevant les
maquetes del film La caiguda
de l'Imperi Romà

Anthony Mann va dirigir James Stewart  a vuit pel·lícules, cinc de les quals van ser westerns. En ells representà l'home de passat molt sovint enigmàtic, a la recerca d'allò que el pugui alliberar d'una càrrega emocional com és la venjança de la mort del seu germà en el cas d'aquest film. En unes altres, busca redimir-se de la vida de pistoler que va arribar a ser, tot ajudant a transportar ramat o com a explorador i guia de colons cap una terra més pròspera. Aquest mateix paper d'home misteriós el va interpretar Gary Cooper a L'home de l'oest (1958), quan ja feia dos anys que la relació del director i Stewart s'havia trencat.

A L'home de Laramie, la mort del seu germà a mans dels indis du Will Lockhart (Stewart) a perseguir un home que no coneix a les terres d'Alec Waggoman (Donald Crisp), un ancià que està perdent la vista que confia en deixar la seva herència al seu fill adoptiu Vic Hansbro (Arthur Kennedy) i no al seu fill legítim Dave (Alex Nicol). Aquesta tensió entre els dos germanastres agafa al mig a Lockhart, que pateix la violència de Dave, rebent un tret a boca de canó a la mà, per la qual cosa queda inutilitzat per defendre's amb la pistola.

La ràbia de Dave el du a enfrontar-se amb Vic, qui dispara matant-lo, A continuació, improvisa i fa recaure les culpes sobre Lockhart. Assebentat l'ancià, va en busca del presumpte assassí, però els seus trets no el fereixen, a causa de la ceguesa. Adonant-se d'allò, Will, amb l'ajut d'una grangera, que en altres temps va ser competidora del vell, l'agafa  i el du a casa seva per cuidar-lo.

Donald Crisp i James Stewart

Vic, una vegada alliberat de'n Dave, que també era soci en la venda d'armes als indis, intenta ultimar el darrer lliurament quan és apuntat amb un rifle per en Will. Aquest ja coneix la història de com els indis van matar el seu germà i qui els va vendre les armes amb que van fer-ho. Però no serà Will qui es vengi dirtectament, sinó que obliga en Vic a destruir-les i fugir, sent atrapat pels indis que disparen sobre ell, matant-lo.

Aquesta és, a grans trets, la sinopsi del film rodat, com altres d'Anthony Mann en escenaris naturals, els quals esdevenen un protagonista més. Tots els personatges masculins posseeixen una ambigüitat moral que fa que l'espectador difícilment empatitzi amb ells, cosa que passa en la resta de westerns rodats per Mann: Winchester 73 (1950), Bend of the river -Horitzons llunyans-(1952), Colorado Jim (1953),  The far country -Terres llunyanes- (1955), totes amb James Stewart, o a l'esmentada Man of the west -L'home de l'oest- (1958) o a l'anterior The tin star -Cazador de forajidos- (1957), amb Henry Fonda com protagonista.

Com a curiositat, diré que Mann començà el rodatge d'Spartacus, però va ser acomiadat pel productor i protagonista Kirk Douglas i substituït per Stanley Kubrik. Anys més tard coincidirien en el rodatge de The heroes of Telemark -Els herois de Telemark- (1965).

IN COLD BLOOD

A SANG FREDA (1967)

Director: Richard Brooks

RICHARD BROOKS

El 16 de novembre de 1959, l'escriptor Truman Capote va llegir una notícia al "New York Times". Hi deia que una família de grangers havia estat assassinada a casa seva després d'haver estat emmordassats i lligats. Un matrimoni i els seus dos fills, un noi i un noia havien estat tirotejats a boca de canó. La repercusió mediàtica va ser tanta que el cèlebre escriptor va interessar-se pel succés i, acompanyat de la també escriptora Harper Lee, guanyadora d'un premi Pulitzer anys després per la seva novel·la "Matar un rossinyol", va voler investigar "in situ" les circumstàncies dels fets succeïts. L'any 1965 s'edità la novel·la "A sang freda", i dos anys més tard es realitzà la seva versió cinematogràfica a càrrec de Richard Brooks.

TRUMAN CAPOTE

Les víctimes reals

Brooks realitza una mena de documental sobre els moviments dels dos assassins fins arribar al moment en què els pengen. Així mateix, la pel·lícula es possiciona contra la pena de mort, tot i la esgarrifança que ens produeix la forma cruel i sàdica utilitzada pels criminals contra les seves víctimes, pròpia de qui no obté el que havia desitjat, és a dir, una quantitat de diners que n'havien cregut important i que només són uns pocs dòlars.  Veiem com han estat les vides desgraciades d'aquests dos personatges, interpretats per Robert Blake (protagonista de la serie "Baretta") i Scott Wilson. El primer és, tan al llibre com al film, el personatge que rep més atenció, potser per haver tingut una infància marcada per la violència patida per la seva mare, que exerceix la prostitució,  a vegades davant del propi fill. El personatge que, més o menys, representa a Capote està interpretat per John Forsythe (protagonista de "Dinastia") i segueix fil per randa el recorregut fet per Capote vuit anys abans, amb les seves lògiques llicències. La música de jazz de Quincy Jones es present durant tot el metratge, subratllant els moments més emocionals.

Els assassins reals

Els assassins a la ficció

Dels anomenats "directors de la violència", Brooks ès, sens dubte, el que ha utilitzat més la literatura per confeccionar els seus magnífics guions. Bons exemples en són: La gata sobre la teulada de zinc (Tennessee Williams), Els germans Karamazov (Fiodr Dostoievsky), Elmer Gantry (Sinclair Lewis), que es va dir a l'Estat Espanyol El foc i la paraula o Lord Jim (Joseph Conrad). Uns altres exemples del gran director que va ser en són: Els professionals, Semilla de maldad o Dolç ocell de joventut. Això converteix Brooks, al meu parer, en un dels directors en què la filmografia en té poc de desperdici. Els altres director són Billy Wilder i William Wyler. Per acabar, una mica de safareig: Richard Brooks va estar casat amb l'actriu Jean Simmons.

L'any 2005, el fa poc traspassat Philip Seymour Hoffman va guanyar l'òscar per donar vida a Capote en la pel·lícula del mateix nom, on se seguia la investigació de l'escriptor sobre els fets tràgics de l'any 1959 a Kansas. Un any més tard Tobbey Jones va fer el mateix paper a Infamous, amb Sandra Bullock en el paper de Harper Lee i Daniel Craigg com a un dels assassins.

COMPULSION (1959)

IMPULSO CRlMINAL

Director: Richard Fleischer

RICHARD FLEISCHER

L'any 1924, dos joves, Nathan Leopold i el seu amic i amant Richard Loeb, dos universitaris de bones famílies van segrestar i assassinar un jove de catorze anys. El motiu era la possibilitat d'arribar a cometre el crim perfecte per posar en pràctica les teories de Nietzsche, en les que parlava del superhome.

En el film, el que interessa al director és aprofundir en la ment criminal d'aquests dos joves a partir d'enfrontar les posicions de cadascú d'ells. Així, veiem que la dependència sentimental del personatge interpretat per Dean Stockwell (Judd Steiner), respecte del de Bradford Dillman (Art Strauss), es converteix en un joc de dominació i, a vegades, d'humiliació per part d'aquest últim. Strauss es comporta com un ésser manipulador i fascinant, que porta les teories de Nietzsche a les darreres conseqüències. L'assassinat del jove és, doncs, la posada en pràctica d'aquest joc en què el més important és demostrar la superioritat d'uns respecte als altres i esperar fredament com passa el temps sense que ningú els pugui acusar del crim. Una altra raó per dur a terme el pla és comprobar què se sent en cometre un assassinat. En l'actitud d'Art Strauss es reflecteixen comportaments propis del totalitarisme: manipulació, encant personal i menyspreu envers els éssers inferiors.

Bradford Dillman, Dean Stockwell i

Orson Welles

.

Si en la primera part del film Fleischer narra els fets, en la segona part la investigació i el judici, amb un enorme, en tots els sentits, Orson Welles com a advocat defensor que definitívament es girarà en contra dels seus clients descubrint la perversió dels dos criminals.

La història real diu que el més feble dels dos va morir a la presó en estranyes circumstàncies, mentre que l'altre sortí al cap de trenta-vuit anys.

Dean Stockwell i Bradford Dillman

Richard Fleischer, amb altres directors com Sam Fuller, Anthony Mann, Nicholas Ray,Richard Brooks, Robert Aldrich i Don Siegel, forma part de l'anomenada "Generaciò de la violència" del cinema americà, per la temàtica que desenvolupen les seves pel•lícules, producte d'uns anys convulsos als EEUU. També va dur casos reals de la crònica policial a la pantalla com El estrangulador de Boston (1968), El estrangulador de Rillington Place (1970), o La muchacha del trapecio rojo (1955).

La mateixa història, amb lleugers variants, li va servir a Alfred Hitchcock per filmar l'any 1948 The rope (La soga), amb James Stewart en el paper d'un professor que descubrirà el crim dels dos joves.

THE KILLERS (1946)

Director: Robert Siodmak

ROBERT SIODMAK

"Forajidos"

Titulada a l'Estat espanyol com  Forajidos, va ser el debut de Burt Lancaster en el món del cinema. Basada en un relat curt d'Ernest Hemingway, comença amb l'arribada a un petit poble de dos assassins que busquen en Swede (Lancaster), un exboxador per matar-lo. Una vegada eliminat, apareix un cobrador d'una companya d'assegurances per investigar el cas, ja que el mort havia deixat com a beneficiària d'una pòlissa a la mestressa d'una pensió on s'havia allotjat després de cometre un atracament.

Riordan (Edmond O'Brien), l'agent d'assegurances, a través de testimonis de persones que van conèixer en Swede, desentortolliga una trama complexa d'atracament, traïció i assassinats.

Edmond O'Brien i Albert Dekker

Burt lancaster i Ava Gardner

Després d'un combat on Swede es destrossa les mans i ha d'abandonar el món de la boxa, és captat per una banda d'atracadors. En la banda coneixerà a la Kitty (Ava Gardner) i se n'enamorarà. Ella serà el motiu perquè passi tres anys de presó, per haver-la encobert. En sortir-ne, torna al grup i preparen entre tots el robatori a una empresa per endur-se la nòmina. L'assalt surt bé, però la Kitty i Colfax (Albert Dekker), cap de la banda i parella de la noia, tenen uns altres plans en què la resta de la banda no compten, Tampoc Swede. Assabentat que volen deixar-lo fora, l'exboxador s'avança i s'endú el botí, per la qual cosa Colfax contractarà uns assassins que acabaran amb ell, com hem vist a l'inici. 

DON SIEGEL

Lee Marvin i Clu Gulager
a "Código del hampa"

En la darrera seqüència, quan la casa de Colfax està envoltada per la policia, Kitty li demana que digui a la policia que ella no té res a veure amb el que ha passat. Colfax mor sense fer-ho i la Kitty és detinguda.

Tota la trama està contada mitjançant flashbacks, recurs recurrent en el cinema negre amb bons resultats, ja que permeten observar els diferents punts de vista dels personatges, sense desvirtuar la trama. D'aquesta manera, l'espectador ha de fer de sastre per, amb tots els pedaços units, resoldre la confecció final de l'obra. Tornem a trobar-nos amb tòpics del gènere, com són la femme fatale, la traïció de la dona estimada i l'ambició, a banda de l'agent d'assegurances, pròpia del cinema americà i que no seria gaire ubicable en el cinema europeu en general.

Siodmak és un dels directors provinents d'Alemanya que van anar als Estats Units als anys trenta i van quedar-s'hi. Entre els seus films més coneguts figuren dues col.laboracions més amb Burt Lancaster, El abrazo de la muerte (Criss cross), 1949 i El temible burlón (The Crimson pirate), 1952. Després, a causa de les investigacions de la caçera de bruixes va tornar a Europa, on va continuar realitzant pel·lícules.

"Código del hampa"

Angie Dickinson i John Cassavettes
a "Código del hampa"

L'any 1964, el director Don Siegel va filmar una altra versió del relat de Hemingway, canviant-hi el punt de vista. Si Siodmak centra tot en el personatge de Swede, Siegel ho fa en els personatges dels assassins a sou que contracta el cap de la banda. Canvia també els escenaris i passem del món de la boxa al de les curses de cotxes. He de dir que aquest film va servir com adéu a Ronald Reagan al món del cinema.

PASADENA ROOF ORCHESTRA- SIDE BY SIDE

THE KILLING (1955)

ATRACAMENT PERFECTE

Director: Stanley Kubrick

Stanley Kubrick i Sterling Hayden
durant el rodatge

Johnny Clay (Sterling Hayden) acaba de sortir de la presó. Al poc temps, reuneix quatre homes amb els que intentarà dur a terme un atracament a les oficines d'apostes d'un hipòdrom.

Per diversos motius personals, tots els atracadors necessiten els diners que guanyin una vegada sigui consumat l'acció: l'alcoholisme, els deutes del joc, la dona malalta d'un d'ells i la dependència d'una parella exigent que enganya el més feble dels quatre. A banda d'aquests, en necessiten d'altres dos més: un formarà un tumult per distreure els policies i l'altre, un tirador professional, abatrà el cavall favorit durant la carrera, atraient l'atenció envers ell i deixant que la resta s'escapi. En aquesta acció és abatut per la policia. 

Una vegada obtingut el botí, arriba el moment del repartiment al qual Clay, que porta els diners, arriba tard. Mentrestant, al lloc de reunió de la banda arriba la dona del home feble acompanyada d'un company, apunten a tots amb unes pistoles, intentant dur-se els diners. En un acte impropi d'ell, el marit enganyat comença un tiroteig que acaba amb la vida de tots els presents i fereix mortalment a ell mateix. Encara amb vida, s'arrossega fins arribar a casa seva per matar la seva dona i finalment caure mort.

Preparació de l'atracament

 Clay, que ja ha tornat veu l'escena, fica tot el botí en una maleta i se'n va camí de l'aeroport acompanyat de la seva núvia. Deixa la maleta en la consigna i la col·loquen en un dels carros de transport per col·locar-la dins l'avió. En un dels girs del vehicle, la maleta, excessívament plena de diners i no gaire bé tancada, cau a terra obrint-se i el seu contingut vola pels aires. Clay, que ho ha observat es desmorona. En la darrera instantània del film, dos policies obren les portes de l'accés a la pista, disposats a detenir-lo.

 Hereva de La jungla d'asfalt (1950), de John Huston, amb la que comparteix temàtica (l'atracament), i protagonista (Sterling Hayden). Totes dues incideixen en el fatalisme de la vida dels seus protagonistes, destinats a anar a presó o a alguna cosa pitjor. Al contrari que en la pel·lícula de Huston, aquí el protagonista sobreviu a la matança, mentre que en aquella mor al costat dels cavalls d'una granja, ferit en un tiroteig. La resta de la banda, en un i altre film, són perdedors que no arrisquen més que les seves miserables vides.

El final

A partir d'aquest film, Kubrick farà un cinema molt més personal, tot i treballar en dues ocasions amb Kirk Douglas, productor de Paths of glory i d'Espartacus, on l'actor feia valer tot el seu poder en la indústria cinematogràfica. Fins a la seva mort no va dirigir més que tretze films, deixant ben palès que era un realitzador perfeccionista i controlador de la seva feina i dels actors que en tenia a càrrec.

OUT OF THE PAST (1947)

RETORN AL PASSAT

Director: Jacques Tourneur

JACQUES TOURNEUR

Jeff Bailey (Robert Mitchum), posseeix una benzinera en un petit poble. Un dia hi arriba un desconegut preguntant per ell. Mentrestant, Bailey pesca en el riu en companyia de la seva núvia, els pares de la qual el rebutgen, sospitant que el seu passat no és molt clar.

Efectivament. el gàngster Whit Sterling (Kirk Douglas) requereix el seu antic pistoler el veritable nom del qual és Jeff Markham, perquè trobi la seva amant, Cathy (Jane Greer), que s'ha fugat amb quaranta mil dòlars després d'haver-li disparat.

En un flashback veiem que Cathy i Jeff van tenir una aventura a Acapulco que Whit n'ignora, interrompuda per l'aparició d'un home que los busca. Cathy mata el nou sicari del gàngster i fuig deixant enrere en Jeff.

Tornant al temps actual, Whit vol que sigui Jeff qui pagui el deute: diners, engany i assassinat, obligant-lo a recuperar una declaració d'hisenda fraudulenta, per la qual s'arrisca a una pena de deu anys de presó. Aquesta missió s'endú per davant algunes vides, però el veritable fi de l'assumpte és Cathy. Tanmateix, és la pròpia examant del gàngster qui assassina aquest i fuig amb Bailey, el qual no vol escapar-se amb ella sinó eliminar-la. Ja no pot tornar a la seva vida plaentera del poble petit i compartir la seva vida amb la seva núvia. Per tant, el que passi tant se li'n dóna. Com que és el principal sospitós de dos assassinats, el persegueix la policia que dispara contra la Cathy, matant-la, després que ella s'hagi avançat a les intencions de Bailey, disparant contra ell.

Tourneur remena un còctel propi de pel·lícula de gènere negre: la femme fatale, l'antic pistoler que vol oblidar el seu passat i el gàngster que vol que retorni per fer-li pagar alguns deutes. Remenant aquest còctel, li surt un film que es considera un dels millors en el seu estil. Per això, va comptar amb un dels actors especialistes com n'era Mitchum i Kirk Douglas en un dels seus primers papers. També l'atmosfera pessimista creada al voltant dels personatges i el seu previst final tràgic, potser per convencions de la "Llei Hays", en què el crim no podia quedar impune, és molt pròpia del gènere, tot i que en aquest cas simpatitzem amb el personatge de Jeff Bailey i desitgem que no acabi mort. 

Tourneur va tocar també amb èxit uns altres estils com va ser el terror -La dona pantera (1942), Passejant amb un zombie (1943)-, el cinema d'aventures -El falcó i la fletxa (1950), La dona pirata (1951)- o el western -Wichita (1955)-, sempre amb pressupostos petits i traient un gran profit del material de què disposava, sent considerat com un dels millors directors de la "serie B".

 THE BAD AND THE BEAUTIFUL (1952)

CAPTIUS DEL MAL

Director: Vincente Minnelli

VINCENTE MINNELLI

La pel·licula es desenvolupa al llarg de tres flashbacks en els quals els seus protagonistes parlen sobre la seva relació laboral amb un dels productors cinematogràfics més importants, Jonathan Shields (Kirk Douglas), personatge sense escrúpols que ha traït els que van ser els seus amics en algun moment de les seves vides. Cridats a l'estudi pel cap de la productora, Harry Pebbel (Walter Pidgeon) per avaluar el projecte que els ofereix Shields, fan repàs d'aquesta relació.

En primer lloc, el director Fred Aimel (Barry Sullivan), que aprén  l'ofici juntament amb Shields, rodant films de baix pressupost, fins que pot aspirar a realitzar un de més important. Per la seva banda, Jonathan llança el seu propi estudi i aconsegueix un milió de dòlars per produir el film. Però com que pensa que necessita un director de més prestigi, traeix el seu company substituint-lo per un altre realitzador. La pel·lícula serà un èxit. Amiel, més endavant, també el tindrà i guanyarà, fins i tot, un Òscar.

Dick Powell, Lana Turner, Walter
Pidgeon i Barry Sullivan

En el segon flashback veiem una actriu, Georgia Lorrison (Lana Turner) en un moment dolent de la seva carrera, alcoholitzada i sense gaire feina. Coneix en Shields, que treurà el màxim rendiment de les seves característiques i la farà triomfar, i s'hi enamorarà. Al cap d'un temps, i en tornar d'una nit d'estrena, es troba en Jonathan en companyia d'una altra dona. S'hi estableix una discussió i donen per finalitzat el seu contracte i la seva relació. Georgia fitxarà per un altre estudi i continuarà essent una estrella al marge de'n Shields.

Per últim, el guionista James Lee Bartlow, professor d'una petita universitat que ha escrit un llibre convertit en best-seller és cridat a Hollywood per Shields per fer un guió. Com que la seva esposa Rosemary el distreu, en opinió de Jonathan, aquest crida al play-boy,actor i amic Gaucho (Gilbert Roland) perquè la entretingui i allunyar-la de Bartlow i que aquest acabi d'escriure el guió. El termini per fer-ho es compleix. Però, mentrestant la parella, que s'han fet amants s'escapa i moren en un accident d'avió. Durant el rodatge de la pel·lícula basada en el seu guió, Bartlow s'assabenta, mitjançant una indiscreció de Shields, que aquest coneixia la relació que mantenia Rosemary i Gaucho. Al cap d'un temps, Bartlow guanyarà el Pulitzer.

Barry Sullivan, Lana Turner,
Dick Powell

Pebbel, els diu que cap d'ells seria res sense la seva relació amb en Shields. En aquell moment truca aquest demanant-los la seva col·laboració, a la qual cosa es neguen. Pebbel i Shields continuen parlant del projecte i els altres tres senten la conversa a través d'un supletori, posant cara d'estar-ne interessats.

Com he dit en la ressenya de Sunset Boulevard, aquesta és segons la meva opinió, l'altre film que millor ha retratat les bambolines i els secrets del 7è art. El personatge que fa Kirk Douglas és una barreja de David O. Selznick (productor de Allò que el vent s'endugué i Rebeca) i de Val Lewton (especialitzat en pel·lícules de terror  com La dona pantera i Passejant amb un zombie). Ambiciosos, megalòmans, sense escrúpols, capaços d'aconseguir el que es proposaven sense que els importés gaire que els mitjans emprats fossin immorals o de dubtosa legalitat. Minnelli, coneixedor profund d'aquest món repetiria tema i protagonista (Kirk Douglas) a Dues setmanes en una altra ciutat (1962), però abans ens havia llegat musicals com: Un americà a Paris (1951), Melodies de Broadway (1953) o Brigadoon (1954), i melodrames plens de força com: Té i simpatia (1956), Com un torrent (1958), Amb ell va arribar l'escàndol (1960) o Els quatre genets de l'Apocalipsi (1962).

SUNSET BOULEVARD (1950)

EL CREPUSCLE DELS DÉUS

Director: Billy Wilder

BILLY WILDER

Sempre havia desitjat tenir una
piscina. I al fi, en tinc  una

Sempre havia desitjat tenir una piscina. I al fi, en tinc una. Aquest és l'impactant començament d'aquesta magnífica pel·lícula. El que pronuncia la frase és un mort que, a continuació passa a contar-nos la seva història.

Joe Gillis és un guionista en busca de feina i perseguit pels seus acreedors. En una de aquestes fugides, punxa una roda davant d'una de les grans mansions de Hollywood, que, atès el seu aspecte, sembla abandonada. Desa el cotxe al garatge i es troba el majordom qui el convida a entrar a la casa. Aquesta pertany a una gran estrella del cinema mut, Norma Desmond (Gloria Swanson), a la qual el majordom (Erich Von Stroheim) presentarà. Assabentada què és guionista, li ofereix llegir un guió per a una versió de Salomé que té en projecte. A canvi, li pagarà una forta quantitat de diners, li comprarà roba cara i li convidarà a quedar-se a viure a la mansió. Ell podrà fer les modificacions que cregui oportunes en un guió que ha de servir per la tornada al cinema per la porta gran.

Continuo sent gran. Són les
pel·lícules les que han empetitit

Amb la col·laboració de Max, el majordom, li dóna a conèixer els films de l'època en què ella era una gran diva i a la qual dirigien, entre d'altres, el aleshores marit que no és un altre que Max. Intentant afalagar-la, Joe utilitza el passat per qualificar-la de gran. Norma Desmond exclama: -Continuo sent gran. Són les pel·lícules les que han empetitit. Sens dubte, una de les grans frases del film.

A poc a poc, l'estrella es va enamorant del que fins llavors ha estat una mena de gigoló, duent-lo a veure el seu amic Cecil B. de Mille, el qual es troba en ple rodatge de Samsó i Dalila. Norma té la intenció que sigui de Mille, qui dirigeixi el seu projecte. Quan s'acomiaden, veiem que al director no li fa cap gràcia tornar-se a trobar amb la diva. De tornada a la mansió, convençuda que farà el paper, es prepara físicament mitjançant massatges i cosmètics. Però, com hem vist abans tot és inútil: la pel·lícula no es realitza. A més a més, Joe està enamorat de la correctora de guions de la Paramount i ja no li presta atenció. La bogeria de la diva va en augment fins arribar a l'assassinat de Joe. Quan arriba la policia per detenir-la, Max prepara l'escena de la baixada de l'estrella per les escales de la casa, com si fos un rodatge. La gran Norma Desmond ha tornat entre les més grans, envoltada de llums i de càmeres. Càmeres a les que, amb mirada de boja, es dirigeix per donar per acabat el film.

Stroheim dirigint Gloria Swanson

Juntament amb Captius del mal (1952), de Vincente Minelli, és una de les reflexions més aspres sobre el món del cinema. El pas del temps borra el record dels que en un temps van ser pioners. Ells, només amb la seva expressió gestual feien art de l'actuació. Norma Desmond viu de records, veient les pel·lícules que la van consagrar, com La reina Kelly, dirigida per Stroheim, el majordom Max en un homenatge a un dels millors creadors del cinema mut, a la vegada que més odiat per la indústria. Homenatge és l'aparició de de Mille, o la d'uns companys de partida de cartes, entre els que estan Buster Keaton, un dels millors actors còmics, o una de les "bocamolls" més famoses de l'època dorada de Hollywood, Hedda Hooper, especialista en destrossar o enlairar carreres cinematogràfiques.

Billy Wilder és, possiblement, un dels directors que té una filmografia més compacta per el nivell de qualitat que tenen les seves històries. Com a exemple esmentar Doble idemnització (1944), Ningú no és perfecte (1959), L'apartament (1960), o Un, dos, tres (1962), totes elles plenament vigents gràcies a l'habilitat narrativa del director nascut a Àustria.

THE NIGHT OF THE HUNTER (1955)

LA NIT DEL CAÇADOR

Director: Charles Laughton

Charles Laughton amb la seva dona,
l'actriu Elsa Lanchester

En la primera i única pel·lícula que va dirigir, el gran actor britànic Charles Laughton ens narra un conte de terror amb final feliç, amb dos nens com a protagonistes.

Després d'un robatori, un home (Peter Graves) es agafat per la policia, no sense haver amagat abans els diners. A la presó trava amistat amb un capellà de dubtosa moralitat (Robert Mitchum), el qual li treu informació sobre el lloc on ha ocultat el botí. L'home mor, i en complir la condemna, el pastor abandona la penitenciaria i es dirigeix a la llar on del seu company de cel·la.

Allà hi viuen la vídua (Shelley Winters) amb dos nens petits. El pastor sedueix la dona i, al poc temps es casen. El més gran dels germans comença a sospitar que les intencions dels seu padrastre no són bones, mentre que la seva germana actua de forma més innocent, estant a punt de contar-li el secret dels dos germans que no és un altre que l'amagatall del botí. El pastor s'aprofita de la feblesa de la dona, per reprimir-la com a una pecadora, utilitzant la metàfora de la lluita del odi (hate en anglès) contra l'amor (love), paraules que du escrites en els seus dits. Acaba assassinant-la, i llençant el cadàver, juntament amb el cotxe al fons del riu.

Lillian Gish i; al fons

Robert Mitchum

Comença la persecució dels dos jovenets per part de l'assassí a través del riu, fins arribar a una llar d'acolliment per a nens orfes, regentada per una dolça velleta, que no trigarà en adonar-se del que està passant.  Pren les mesures adients, fent guàrdia amb una escopeta davant de la casa. De manera que quan arriba el pastor i comença a contar-li la història de la lluita de l'amor contra l'odi, no se'l creu i l'obliga a marxar-se. Quan hi torna fa ús de l'escopeta, posant en avis la policia que deté el capellà.

En el seu dia, va ser un film maltractat per la crítica, cosa que veient-lo al cap de gairebé seixanta anys de la seva realització, es fa difícil d' entendre-ho. La presència de Robert Mitchum, molt habitual a fer papers d'home dur és poderosa i, fins i tot, infon por, però al final es veu vençut per la bondat personificada en Lillian Gish, una pionera del cinema mut, una dolça però contundent senyora que protegirà els nens com si foren seus.

Per acabar, esmentaré dues curiositats. La primera és que el paper de capellà el va tornar a repetir Mitchum a El pòquer de la mort (1968), on es venjava dels components d'una partida on mataven els seu germà. L'altra curiositat es refereix a l'encasillament, per dir-ho d'alguna manera, de Shelley Winters, en papers de dona a la que, per diferents motius assassinaven els seus cònjuges. Així passava a Doble Vida (1947), Un lloc en el sol (1951), o a Lolita (1962), on els seus marits eren respectivament Ronald Colman, Montgomery Clift i James Mason.

SOMMAREN MED MONIKA (1953)

UN ESTIU  AMB LA MÒNICA

Director: Ingmar Bergman

INGMAR BERGMAN

La Mònica (Harriet Andersson) i l'Henrik (Lars Ekbörg) són dos joves d'Estocolm totalment insatisfets amb les seves respectives vides. Ell, objecte de les humiliacions a que és sotmès a la feina, troba en ella, que conviu amb una família en què el pare s'emborratxa a diari, la vàlvula d'escapament als seus problemes. La Mònica, conscient del seu atractiu flirteja i sedueix l'Henrik, potser el més innocent dels dos.

Un dia, després de treballar, es troben en un cafè i decideixen anar a passar la nit a la petita embarcació que té l'Henrik amarrada al port. Al matí, prenen rumb cap a una de les illes circumdants amb la intenció de passar uns dies inolvidables i fugir del seu entorn.

A les illes hi viuen amb plena llibertat. La Mònica, totalment desinhibida, es banya totalment despullada en les fredes aigües sota la mirada de l'Henrik, cada vegada més enamorat de la noia.

Quan conversen, surten els temes del futur d'amdós joves. Com viuran? Quants fills en tindran? És en aquest moment que ella li diu amb ell que ha quedat embarassada, la qual cosa alegra molt l'Henrik, però no tant la Mònica.

Han passat uns mesos. La criatura ha nascut. El pare s'esforça per tirar endavant la família, treballant i estudiant, mentre que la mare, que no accepta el seu paper, desitjosa d'aventures i avorrida de la vida cassolana, es desentén de la criatura. Un dia el jove enganxa in fraganti la Mònica amb un amant, i l'expulsa de casa. D'ara endavant serà només ell qui s'encarregui de la criatura.

Bergman, en un dels primers títols que li van servir per donar-se a conèixer a la resta del món, ens planteja una faula moral, en què pren partit per la part masculina de la parella. Ens en parla de la responsabilitat, de les conseqüències, a vegades no volgudes, dels nostres actes, de l'erotisme, amb una Harriet Andersson que mira i sedueix la càmera i, a través d'ella l'espectador. També n'és una de les pel·lícules menys complexes del director suec, que exposarà en altres dels seus films les seves idees sobre la religió i la conducta humana, molt mediatitzada pel sentiment de culpa, que el durà a dubtar molt seriosament de les seves conviccions i enfrontar-se al seu pare, rigorós pastor protestant, arribant a l'extrem de no parlar-li durant anys. Això es veu reflectit en una de les joies de la seva filmografia: Fanny i Alexander (1982).