SOMMAREN MED MONIKA (1953)

UN ESTIU  AMB LA MÒNICA

Director: Ingmar Bergman

INGMAR BERGMAN

La Mònica (Harriet Andersson) i l'Henrik (Lars Ekbörg) són dos joves d'Estocolm totalment insatisfets amb les seves respectives vides. Ell, objecte de les humiliacions a que és sotmès a la feina, troba en ella, que conviu amb una família en què el pare s'emborratxa a diari, la vàlvula d'escapament als seus problemes. La Mònica, conscient del seu atractiu flirteja i sedueix l'Henrik, potser el més innocent dels dos.

Un dia, després de treballar, es troben en un cafè i decideixen anar a passar la nit a la petita embarcació que té l'Henrik amarrada al port. Al matí, prenen rumb cap a una de les illes circumdants amb la intenció de passar uns dies inolvidables i fugir del seu entorn.

A les illes hi viuen amb plena llibertat. La Mònica, totalment desinhibida, es banya totalment despullada en les fredes aigües sota la mirada de l'Henrik, cada vegada més enamorat de la noia.

Quan conversen, surten els temes del futur d'amdós joves. Com viuran? Quants fills en tindran? És en aquest moment que ella li diu amb ell que ha quedat embarassada, la qual cosa alegra molt l'Henrik, però no tant la Mònica.

Han passat uns mesos. La criatura ha nascut. El pare s'esforça per tirar endavant la família, treballant i estudiant, mentre que la mare, que no accepta el seu paper, desitjosa d'aventures i avorrida de la vida cassolana, es desentén de la criatura. Un dia el jove enganxa in fraganti la Mònica amb un amant, i l'expulsa de casa. D'ara endavant serà només ell qui s'encarregui de la criatura.

Bergman, en un dels primers títols que li van servir per donar-se a conèixer a la resta del món, ens planteja una faula moral, en què pren partit per la part masculina de la parella. Ens en parla de la responsabilitat, de les conseqüències, a vegades no volgudes, dels nostres actes, de l'erotisme, amb una Harriet Andersson que mira i sedueix la càmera i, a través d'ella l'espectador. També n'és una de les pel·lícules menys complexes del director suec, que exposarà en altres dels seus films les seves idees sobre la religió i la conducta humana, molt mediatitzada pel sentiment de culpa, que el durà a dubtar molt seriosament de les seves conviccions i enfrontar-se al seu pare, rigorós pastor protestant, arribant a l'extrem de no parlar-li durant anys. Això es veu reflectit en una de les joies de la seva filmografia: Fanny i Alexander (1982).