SUNSET BOULEVARD (1950)

EL CREPUSCLE DELS DÉUS

Director: Billy Wilder

BILLY WILDER

Sempre havia desitjat tenir una
piscina. I al fi, en tinc  una

Sempre havia desitjat tenir una piscina. I al fi, en tinc una. Aquest és l'impactant començament d'aquesta magnífica pel·lícula. El que pronuncia la frase és un mort que, a continuació passa a contar-nos la seva història.

Joe Gillis és un guionista en busca de feina i perseguit pels seus acreedors. En una de aquestes fugides, punxa una roda davant d'una de les grans mansions de Hollywood, que, atès el seu aspecte, sembla abandonada. Desa el cotxe al garatge i es troba el majordom qui el convida a entrar a la casa. Aquesta pertany a una gran estrella del cinema mut, Norma Desmond (Gloria Swanson), a la qual el majordom (Erich Von Stroheim) presentarà. Assabentada què és guionista, li ofereix llegir un guió per a una versió de Salomé que té en projecte. A canvi, li pagarà una forta quantitat de diners, li comprarà roba cara i li convidarà a quedar-se a viure a la mansió. Ell podrà fer les modificacions que cregui oportunes en un guió que ha de servir per la tornada al cinema per la porta gran.

Continuo sent gran. Són les
pel·lícules les que han empetitit

Amb la col·laboració de Max, el majordom, li dóna a conèixer els films de l'època en què ella era una gran diva i a la qual dirigien, entre d'altres, el aleshores marit que no és un altre que Max. Intentant afalagar-la, Joe utilitza el passat per qualificar-la de gran. Norma Desmond exclama: -Continuo sent gran. Són les pel·lícules les que han empetitit. Sens dubte, una de les grans frases del film.

A poc a poc, l'estrella es va enamorant del que fins llavors ha estat una mena de gigoló, duent-lo a veure el seu amic Cecil B. de Mille, el qual es troba en ple rodatge de Samsó i Dalila. Norma té la intenció que sigui de Mille, qui dirigeixi el seu projecte. Quan s'acomiaden, veiem que al director no li fa cap gràcia tornar-se a trobar amb la diva. De tornada a la mansió, convençuda que farà el paper, es prepara físicament mitjançant massatges i cosmètics. Però, com hem vist abans tot és inútil: la pel·lícula no es realitza. A més a més, Joe està enamorat de la correctora de guions de la Paramount i ja no li presta atenció. La bogeria de la diva va en augment fins arribar a l'assassinat de Joe. Quan arriba la policia per detenir-la, Max prepara l'escena de la baixada de l'estrella per les escales de la casa, com si fos un rodatge. La gran Norma Desmond ha tornat entre les més grans, envoltada de llums i de càmeres. Càmeres a les que, amb mirada de boja, es dirigeix per donar per acabat el film.

Stroheim dirigint Gloria Swanson

Juntament amb Captius del mal (1952), de Vincente Minelli, és una de les reflexions més aspres sobre el món del cinema. El pas del temps borra el record dels que en un temps van ser pioners. Ells, només amb la seva expressió gestual feien art de l'actuació. Norma Desmond viu de records, veient les pel·lícules que la van consagrar, com La reina Kelly, dirigida per Stroheim, el majordom Max en un homenatge a un dels millors creadors del cinema mut, a la vegada que més odiat per la indústria. Homenatge és l'aparició de de Mille, o la d'uns companys de partida de cartes, entre els que estan Buster Keaton, un dels millors actors còmics, o una de les "bocamolls" més famoses de l'època dorada de Hollywood, Hedda Hooper, especialista en destrossar o enlairar carreres cinematogràfiques.

Billy Wilder és, possiblement, un dels directors que té una filmografia més compacta per el nivell de qualitat que tenen les seves històries. Com a exemple esmentar Doble idemnització (1944), Ningú no és perfecte (1959), L'apartament (1960), o Un, dos, tres (1962), totes elles plenament vigents gràcies a l'habilitat narrativa del director nascut a Àustria.