東京物語 * (1953)

CONTES DE TÒQUIO

Director: Yasujiro Ozu

Una parella de jubilats viatgen a Tòquio per veure els seus fills. Al poc temps, s'adonen que representen més una nosa que no pas una alegria.

Han de treballar molt i no tenen temps per als ancians. Sovint es passen la responsabilitat d'uns cap als altres. La nora, vídua, és la que, amb tota dolçor, ajuda els sogres, ensenyant-los Tòquio. La resta de fills els paguen una estada a un balneari proper, i així, treure-se'ls de sobra.

El balneari és molt agradable de dia, però a la nit els joves clients fan de les seves, corredisses i borratxeres pels passadissos, perjudicant el descans dels hostes de més edat, com els protagonistes de la història. Així que decideixen tornar a la capital, on els seus no poden rebrel's per la qual cosa ell va a casa d'un amic i la seva dona a la de la seva jove. 

Una nit el vell Shukichi surt de copes amb el seu amic i beuen més del compte, intervenint la policia que els torna a casa. Mentrestant, Tomi (la dona) convida Noriko (la nora) a tornar amb ells a casa per ocupar l'espai del fill mort a la guerra. L'endemà, decideixen tornar els tres plegats.

S'aturen a Osaka per visitar el seu altre fill Keizo, però en el camí Tomi emmalalteix a causa del llarg trajecte. Mentre es recupera, parla amb la Noriko de les seves vides en un to de resignació. L'estat de salut empitjora de sobte quan torna al seu poble, morint al poc temps.

Després del funeral, alguns dels fills surten cap a Tòquio, ja que la feina els espera. La filla petita, que encara viu a la casa li diu a la Noriko que els seus germans són egoistes, la qual cosa és contestada treien-li ferro a l'assumpte. El vell Shukichi es sincera amb la Noriko, dient-li que ella és més filla seva del que ho són els seus propis fills de sang i que un espai en aquella casa. Com a prova de l'estimació envers ella li dóna un rellotge que pertanyia a la Tomi. A continuació, la Noriko se torna Tòquio.

Un dels cims del cinema japonès tracta d'un tema etern: la relació entre pares i fills quan els primers arriben a una edat on els joves els tocaria cuidar-los i no menysprear-los. Amb la sensibilitat d'Ozu per moure la càmera, guardant un reverencial respecte per els seus personatges, ens en parla de la mesquinesa dels joves, del seu egoisme, arribant inclús, en una de les escenes finals a disputar-se l'herència d'un kimono, pertanyent a la traspassada Tomi.

Actualment, als cinemes s'ha estrenat una pel·lícula que ve a ser-ne una versió actualitzada. Hi du el títol de Una familia de Tokyo.




* Tokyo monogatari

七人の侍 * (1954)

                                      Els 7 samurais

Director: Akira Kurosawa

AKIRA KUROSAWA

Japó, cap a finals del segle XVI. Un llogarret es veu sovint assetjat i arrasat per un  estol de bandits que roba la collita dels pagesos, deixant-los en una situació molt precària. Alguns es donen per vençuts, però uns altres, els més arriscats, d'acord amb l'ancià del poblat, decideixen anar a la recerca d'uns quants samurais perquè els ajudin a rebutjar els atacs.

A poc a poc, van reunint un grup valuós de guerrers als que fan l'única promesa de pagar-los amb arròs, ja que no disposen d'altres recursos econòmics. El samurai que esdevé el cap del grup no accepta el més jove per la seva suposada inexperiència en la lluita, però davant de la insistència dels pagesos, l'hi inclou. I així es completa la xifra estimada per  poder fer front als bandits.

Una vegada instal·lats, inspeccionen els voltants per preparar la defensa del poblat. Aixequen palissades per evitar el pas dels enemics i, en el cas de passar, que els seus cossos quedin empalats en els troncs esmolats que en formen part.

Mentre es planeja aquest dispositiu, la vida continua. Els pagesos recullen la collita i amaguen les dones per por de la mala fama dels samurais. Tot i la cura que en prenen, el més jove dels samurais coneix una noia i se n'enamora. El pare vol castigar-la i hi intervé el cap dels guerrers que, amb la saviesa que l'han donat els anys, ressol la situació en favor dels seu company.

El primer atac dels bandits és rebutjat, la qual cosa és festejada per tots. Però hi existeixen mancances que s'han de corregir i fer menys vulnerable el poblat. Un dels samurais no pren les mesures adeqüades i deixa el seu lloc de vigilància, a través del qual hi entren alguns dels invasors, que maten alguns vilatans. En defensa de la seva actuació argüeix haver-se fet amb alguna de les armes de foc propietat dels bandits. Durant les següents escaramusses, es continua refusant els atacants, però la sensació de vulnerabilitat creix, així com les baixes entre els samurais i els seus aliats.

L'escena final de la pel·lícula amb
les tombes dels quatre
 samurais morts

A l'espera de la que serà la darrera acció dels bandits, dels que en queden només tretze, hi ha una sensació de fatalitat, que no s'ha fet tot el que podia haver fet per la defensa del llogarret. Per això, quan cau l'últim enemic, la joia no és completa. També han caigut quatre dels samurais i alguns vilatans. Aquests, en passar uns dies, i amb el poblat reconstruït, reinicien les tasques del camp, mentre que el cap dels samurais, acompanyat dels altres dos supervivents, en mirar les tombes dels companys caiguts diu: "Hem perdut una altra vegada. Ells (referint-se als pagesos) són els que han vençut"

En veure el final d'aquest film, m'envaeix una sensació de pessimisme. Com si cap de les lluites diàries en que prenem part no tenen un final feliç pel que hi ha intervingut. Sempre hi existeix el dubte: se podia haver fet més sense tan sacrifici?

Anys més tard, el director John Sturges refà el tema en un western mític: The magnificent 7 (Els 7 magnífics), clavant inclús el final amb seva la frase  lapidària i pessimista. Kurosawa va ser versionat altres vegades i sempre amb un alt percentatge d'encert: Yojimbo es va convertir de la mà de Sergio Leone en Per un pugno di dollari (Per un grapat de dòlars (1964) i en Last man standing ( L'últim home) -1996-, de Walter Hill. Rashomon (1950) va ser el precedent de The outrage (Quatre confessions) -1964-, de Martin Ritt. Una prova de l'acceptació de Kurosawa entre els grans cineastes  de l'època.







* Shichinin no samurai