LA GRANDE ILLUSION (1937)

(La gran il·lusió)

Director: Jean Renoir

JEAN RENOIR

En una Europa on alguns països cauen en mans de règims totalitaris -la Unió Soviètica amb Stalin, Alemanya amb Hitler, Italia amb Mussolini), i uns altres com l'Estat Espanyol amb una sagnant guerra civil que durà l'any 1939 el feixista Franco al poder, un home d'esquerres i humanista com Jean Renoir gosa realitzar una obra que serà incompresa pels seus compatriotes per ser-ne pacifista i advocar per l'entesa entre els éssers humans, més enllà de creences religioses i polítiques.

Després de diversos intents d'evasió, alguns soldats francesos són traslladats a un castell des d'on les fugues són gairebé impossibles. Entre d'ells es troba un aristòcrata que cridarà l'atenció del cap de la fortalesa, un noble alemany que alguns mesos abans havia abatut l'avió del francès mentre complia amb una missió acompanyat del seu lloctinent. La solidaritat de classe entre ambdós es reflecteix en el tracte exquisit a què és sotmès el presoner per part del carceller. Però, com succeeix sempre que hi ha presons, hi existeixen les ànsies d'escapolir-se'n.

L'aristòcrata francès ajuda els seus companys, el seu lloctinent i un soldat jueu, a preparar una fuga en la qual no en prendrà part, desviant l'atenció dels soldats alemanys envers ell. La intervenció de Von Rauffenstein (Erich Von Stroheim)  disparant sobre el capità Boeldieu (Pierre Fresnay) acaba amb la mort d'aquest. Però allò que ha aconseguit és el més important: Marechal (Jean Gabin), el seu lloctinent i el jueu Rosenthal (Marcel Dalio) han escapat.

Després de molt caminar, arriben a una granja propietat d'una jove vídua alemanya (Dita Parlo), on hi viu amb la seva filla petita. L'atracció entre Marechal i la grangera és fa cada vegada més patent, però com que són pròfugs han de continuar la seva fugida cap a la frontera suïssa, la qual creuen davant la mirada dels seus perseguidors que han de abandonar la persecució.

PIERRE FRESNAY I ERICH VON
STROHEIM

Al film hi ha moments en què Renoir accentua el seu humanisme i n'atorga els seus personatges. Quan l'aristòcrata alemany fereix mortalment el francès, li prega perdó perquè la seva intenció era disparar a la cama i no a l'estómac. El cuida fins al darrer moment, posant-li una infermera al càrrec. En tota l'estona en què els presoners romanen tancats, el tracte que reben per part dels seus carcellers és immillorable, confraternitzant els dos bàndols en alguna festa organitzada a la presó. Malgrat la posició social dels dos aristòcrates, en cap moment menyspreen els altres soldats.Inclús al final, quan els dos francesos creuen la frontera amb Suïssa, el seus perseguidors deixen de disparar, donant per fet que han passat a un país neutral. Joc net o ingenuïtat, Renoir vol mostrar-nos que el món ideal deuria ser un lloc on les normes s'acompleixen i on els homes s'hi entenen.